Estic desolada. Completament desolada. L'altre dia l'espill em va descobrir la meua primera cana. Jo que pensava que estava salvant-me i que no hauria de recurrir al Lady Grecian i el molt condemnat del pèl blanc m'ha recordat que el temps també passa per mi. Que està passant cada dia. Encara que moltes vegades no siga conscient. Encara que moltes vegades em crega eterna. I invencible. La visió de la primera cana et colpeja on més mal fan tots els colps: en la boca de l'estómac. L'órgan amb què digerim tot allò que engullim del món exterior. Perquè és ahí on les coses que no sóm capaços d'assimilar es converteixen en una gran bola de foc. Una bola que no va cap amunt ni cap avall. Una bola estancada en el epicentre del cos. La meua primera cana és la prova més palpable de que les fulles del calendari passen. Dia a dia. Encara que jo, enguany, m'haja plantat al mes de juny. No he sigut capaç de fer-les avançar cap a juliol. Ni cap agost. Em pot la memòria. I comence a no voler recordar.
Així que ara ja tinc una cana. I les canes soles senten bé als homens, que es transformen en interessants amb elles. En tios atractius. Damunt.
Al menys em queda el consol de saber que encara no m'ha ixit cap queixal de l'enteniment. Perquè jo diria que això és bo, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada