El dolor... eres tu

-Què és el dolor?, dius mentres claves en la meua pupil.la la teua pupil.la blava.
-Què és el dolor? I tu m'ho preguntes? El dolor...eres tu.

Esperant la tardor

En girar el cantó, la tardor. La nostàlgia. La xaqueta. La nit que matina i el matí pereós que fa l'ullet per darrere de les muntanyes. La boira i una catifa de fulles als peus. De fulles esgotades d'una primavera i un estiu. En girar el cantó, la búsqueda de l'escalfor de la teua mà. Els calcetins de dormir. La manta al sofà. El fum de la tassa de café amb llet. La primera bafor de la meua boca. Els dibuixos sobre la rosada de la matinada. En girar el cantó, el panfígol. L'abraç de la terra banyada. Els tolls al carrer. El camí a casa. El llanguiment. L'última exhalació de la vida.

Conversa, pensament, monòleg

-Bla, bla, bla, bla....
(què guapo està... duia patilles quan estava en mi? li senten bé... no recordava ja les dues pigues que té a la cara... i pensar que moria per besar eixa boca...)

-Bla, bla, bla, bla...
(està nerviós, més que jo... i no em mira a la cara...)

-Bla, bla, bla, bla...
(l'estiu li ha sentat bé, es nota que aixina és feliç... és que jo no el feia feliç?... que no em parle massa de la seua nova vida, que no sé si podré soportar que m'apartara d'ella...)

-Bla, bla, bla, bla...
(que no em mire als ulls molt de temps, que no m'aguante la mirada... i pensar que m'ha fet volar i que ara m'arrastre per terra... però com puc estar seguda ací, davant d'ell, després de tot el que he plorat... qui sóc, déu meu? en qui m'he convertit?)

-Bla, bla, bla, bla...
(bé, al menys, m'he pogut sentar davant d'ell, després de tot... he pogut controlar les emocions i les il.lusions, era condició indispensable per a quedar... però em val la pena trindre amenaçats els sentiments? això no és, diguem-ho alt i clar, una merda?)

Alguna cosa falla

Sóc allò que sempre havia volgut ser. Una tia independent. Tinc casa pròpia des dels 25. Visc en ella des dels 27. Sesteje al sofà sense que ningú em diga res. Encenc els llums de matinada. Cree i elimine borellons al ritme que a mi em dóna la gana. Ningú m'ataranta quan faig coses de dona a l'aseo. No done explicacions. Ni admitisc comentaris. Li ho dic a ma mare cada vegada que entra per la porta que separa el meu món del món de la resta. Ací mane jo. M'ho he guanyat. Treballe des que vaig acabar la carrera. No vaig tindre problemes en trobar ocupació: vaig acabar un dia en la universitat i a l'endemà ja tenia feina de forma oficial. Tinc els meus dies i els meus dubtes professionals. Però no puc queixar-me. El cap em valora. I creu en mi. Més del que crec jo. I, a més, visc en la ciutat en la que sempre he volgut fer-ho. La ciutat protegida per les muntanyes. I segura. La ciutat de la meua gent. Sóc una bona tia. Divertida. Crec. Intel.ligent. Crec. Em queda poc més de mig any per fer els trenta. I ni els aparente ni em donen por. Ara, com diu el moreno, no sols estic bona sinó que sóc una tia interessant. Crec. L'edat m'ha afegit cel.lulitis, sí. Però he aprés a fer l'amor. I estic disposta a deixar-me la pell per la vida.

Però alguna cosa falla. Alguna cosa m'ha fallat. Si sóc el que sempre he volgut ser, com és que, de vegades, em costa somriure? Com és que les absències han conseguit eclipsar tots els meus premis? Com és que comence a no trobar-li la gràcia a tanta independència? Com és que necessite córrer com Forrest Gump, córrer sense descans ni destí, i m'ofegue en la ciutat de les rutes en cercle infinit? Com és que ho tinc quasi tot i no veig més enllà del que no tinc?

La desil.lusionista

Cony! Podrien haver-m'ho dit abans! Frase de la meua agenda, de Joseph Roux, un francés del segle XVIII: "La nostra experiència està feta més aviat d'il.lusions perdudes que no pas de la saviesa adquirida".

Tres segles després de que algú se n'adonara, per fi entenc d'on em ve tanta intel.ligència.

Però jo sí tornaré

Però jo sí tornaré. Qualsevol dia inesperat. En qualsevol lloc inesperat. Apareixeré, de nou, en la teua vida. En una frase de la teua cançó favorita. En un malson d'una nit d'hivern. En els ulls de la xica de l'autobús. Jo tornaré. I ho faré sense soroll. Passant de puntetes entre els teus records. Escampant teranyines amb les mans. Despertaré de l'oblit al què em vas condemnar aquella tardor. Vas fugir en busca d'una llibertat de llibreta de quadres i amb marge. D'una llibertat presonera d'anhels prefixats. I en ella, no hi havia lloc per a mi. Vas fugir. Però les fugides soles funcionen per a la matèria. Per al cos. Perquè, allà on vas, carregues amb una maleta, cada vegada més pesada, cada vegada més sense sentit, que guarda tot el que eres tu. Tot el que alguna vegada vas ser. Fugiràs de la merda. Però la merda viatjarà amb tu. Per això et seguiré sense seguir-te. Com una sombra. Pegada al teu cos. Respirant la teua respiració. Alguns dies m'intuiràs. I fugiràs de pressa per a no encontrar-me. Giraràs cantons. Buscaràs fils als laberints. Escalaràs els penya-segats de la mort. M'evitaràs. I tots els esforços seran inútils. Perquè un dia jo tornaré. Un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada. Pensarás haver guanyat la carrera. Però jo apareixeré. De sobte. Sense fer soroll. I sense necessitat de trucar a la porta. Tu estaràs desprevingut. I, fins i tot, feliç perquè creuràs haver assolit la teua llibertat planejada. Tant feliç que, pràcticament, seràs tu qui m'obriga la porta. Aquella que amaga la bola de plastilina en què acaben convertint-se tots els passats. I jo apareixerè darrere. Duré les dues coletes que em vaig fer aquella vesprada de tardor en què em vas deixar. La xaqueta roja. I el cor gelat. La meua presència et sorprendrà. Et despertarà de la teua felicitat de quadre falsificat. "Com poden els records saltar-se tots els reixats i els pestells amb què ens protegim del seu atac?", et preguntarás. Jo et somriuré. Perquè ja no hi hauran ferides al meu cos. "I jo era la innocent... No m'ha calgut cap esforç tornar", et contestaré. Tu tancaràs els ulls per a evitar-me darrere d'un fundit en negre. Pero no desapareixerè. Els obriràs. I continuarè sense desaparèixer. Miraràs a l'horitzó. L'únic lloc on hauràs aprés que es pot ser vertaderament lliure. I et somriuràs. Tindràs el cor gelat. Serà un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada.

Seduïnt a una extranya

M'he posat el suéter que mai m'atrevisc a lluir al carrer. Sense sostenidor. El disc de música que em duu un vent fresc que oneja cabells i neteja ànimes. He cuinat la ternera més selecta que he vist al supermercat. Sense cremar-la. He obert una botella de vi que he comprat hores abans imaginant ja este moment. He encés espelmes i les he distribuït per tota la casa. El postre aguardava al frigorífic. M'he mirat a l'espill amb una serena convicció. I he segut al sofà. Esperant.

Sí. Hui tocava seduïr. Seduïr a una extranya. Seduïr-me a mi mateixa.

Una pavada, una

Tinc una amiga a la qual, un bon dia d'estiu, li va fallar el calentador. Era estiu, sí, però esta amiga és així: li agrada l'aigua bollint en hivern i no la sol soportar més allá de tèbia en estiu. És una tia sense umbral de dolor i, tanmateix, no vol patir a la dutxa. Però al que anava: el calentador no funcionava. I què va fer ella? Cridar, d'immediat, al tècnic. "Ja estem", es va queixar. Perquè sempre que li havia fallat este aparell, l'operació li havia costat un ronyó. "En la pròxima vida, reparadora de calentadors", va pensar. El cas és que, després de vàries cridades infructuoses i escapades planejades en funció de la visita del tècnic, i conseqüentment avortades, éste li va preguntar què li passava a l'aparell i li va recordar que comprovara si les piles encara tenien bateria. Però res. Hauria de vindre a casa.

Fer coincidir les agendes va ser costós. I quan, finalment, el tècnic va aparèixer per la porta, maletí en mà, el seu veredicte va ser instantani. I feridor. "Però, ¿et queda gas?", va preguntar. A la meua amiga, clar, li va caure la cara als peus, sobre tot després de comprovar, gràcies a l'ajuda del veïnat, que, en la seua botella, ni gota ni gota. Avergonyida, li va agraïr que no li cobrara el viatge. "Tranquila, no eres la única a la que li passa açò", li va colpejar el tècnic en l'esquena abans d'ixir per la porta. Tot un alleujament.

I ara, quan la meua amiga conta la història, tothom se'n riu d'ella. "Vos promet que ni vaig pensar en la botella", se sincera. I és deveres. Acostumada com estava a que sempre que fallara el calentador es deguera a una avaria, es va posar en la pitjor de les possibilitats ja d'entrada. Però és que, de vegades, la sol.lució als nostres problemes és molt més fàcil. Molt més simple. I està més a l'abast del que es pensem. El que passa és que esta amiga meua encara no ha aprés que, en esta vida, no s'ha de ser catastròfica perquè les coses, molt a la llarga, molt molt, però així i tot de tant en tant, ixen millor si es va pas per pas i no es pensa en la casella final. No sap que els grans remeis no funcionen ni tan siquiera per als grans problemes. De vegades, els petits remeis, amb tota la seua minusculitat, son molt més infalibles.

Ara, esta amiga meua, diu que no li va bé el dvd. Però que ja ha comprovat que estaguera enxufat al corrent. Anem bé.

Shh! (quarta part)

... es va fer un silenci incòmode entre ells i jo. Entre el teu món i el meu. Va ser quasi immediat. A la tercera pregunta, de fet, es vam quedar sense saber què dir-se. Perquè tu estaves allí sense estar. Estaves en els seus ulls. En els meus. I vam entendre que era millor parlar amb les mirades per a abrigar un silenci que portava un nom: el teu.

I tu no has tornat...

S'han secat tots els mars. I he esperat, sense tu, tapiada al fons d'un record. La meua voluntat s'ha fet petita. M'he quedat ací, amb el meu gos espiant l'horitzó. No queden més que deserts. I he escoltat per si algun batec li quedava a esta terra, que era tan serena quan em volies. Hi havia un perfume fresc que jo respirava. Era tan bonica, era així de gran i no tenia fi...

Tu no has tornat. No hi ha esperança. Ni hi ha res. I camine sense tu, amb la meua tristor bevent pluja.

Volen desitjos

Volen desitjos per la carretera a la Font Roja.

Els desitjos són flors de cotó en pèl que suren per l'aire. Sobre tot en primavera i en tardor. En època de mudar pell. Per la carretera a la Font Roja em va semblar –la muntanya i jo no s'hem entés mai massa bé; no sé perquè, però crec que algun dia es farem bones amigues– que, en realitat, les flors volen després d'haver passat un temps arrelades a terra. Creixen cubrint de blanc una planta el nom de la qual desconec. Però que vaig vore quan ahir em vaig dur d'excursió a la Font Roja. Ho fan, això sí, a la sombra d'espígols, carrasques i pins de color verd alpino. I, un bon dia, l'aire s'endú estes flors a descobrir món. A plenar-lo d'il.lusions. No sé ben bé si, en realitat, se les pot catalogar de flors. Fins i tot, als més realistes els poden semblar que simplement són borrellons. Però quan jo anava al col.legi i sobrevolava el pati alguna d'estes estrel.les blanques de terra, les xiquetes lluitàvem per agarrar-ne alguna al vol. La guardàvem a la mà. Demanàvem un desig amb els ulls tancats. Obriem de nou la mà. I soplàvem ben fort per a que el nostre desig s'enlairara. Si volava alt, era bon senyal. Si no, a continuar jugant. Igual que vint anys després.

Per la carretera a la Font Roja volen desitjos. I les fulles de les carrasques ballen. Bé: unes ballen. Altres es dediquen a aplaudir esta dansa marcada pel ritme del vent. Un vent que et desperta, encara que el rebes amb els ulls clucs per tal de saborejar-lo sense interferències. Per la carretera a la Font Roja el cel és morat. Taronja. Groc. I els núvols tenen forma de culs. Són els culs dels que viuen al pis de dalt, que s'asseuen a vore l'espectacle que estem donant els del pis de baix. Per la carretera a la Font Roja tots són vells coneguts. Les xitxarres canten chucuchú-chucuchú. Com el tren que algun dia portava les il.lusions dels nostres avis fins a Gandia. I la meua soletat es dilueix com colacao entre la gran soletat.

Això sí: del carro carregat de terra roja, per la carretera a la Font Roja,... nà de nà.

Una definició, una

Soletat: estat anímic proporcional a l'import de les factures del telèfon.

El mal de les princeses

"Buttercup se enjugó las lágrimas y comenzó a sonreír. Inspiró hondo y lanzó un suspiro. Aquello formaba parte del crecimiento. A una le asaltaban estas pasiones fugaces, y con sólo parpadear desaparecían. Una perdonaba las faltas, encontraba la perfección y se enamoraba locamente; al día siguiente, salía el sol y todo había concluido. Apúntalo en el apartado de la experiencia, muchacha, y a seguir viviendo. Buttercup se puso de pie, se hizo la cama, se mudó de ropa, se peinó, se sonrió y entonces volvió a asaltarla otra crisis de llanto. Porque las mentiras que una se cuenta a sí misma tienen un límite".

La Princesa Prometida, William Goldman.

Parèntesi

Hui he somniat amb tu. T'he mirat als ulls. Sense dir-te res. M'has mirat als ulls. I m'has demanat perdó. Però la tempesta que caia fora t'ha fet desaparèixer. I m'ha retornat a la gravetat del meu llit.

Hui he somniat amb tu. Però ja no necessite cap més treva per continuar endavant que un fort ruixat que em desperte de la incómoda xafogor de les nits d'estiu.

Amb una cana i a lo loco

Estic desolada. Completament desolada. L'altre dia l'espill em va descobrir la meua primera cana. Jo que pensava que estava salvant-me i que no hauria de recurrir al Lady Grecian i el molt condemnat del pèl blanc m'ha recordat que el temps també passa per mi. Que està passant cada dia. Encara que moltes vegades no siga conscient. Encara que moltes vegades em crega eterna. I invencible. La visió de la primera cana et colpeja on més mal fan tots els colps: en la boca de l'estómac. L'órgan amb què digerim tot allò que engullim del món exterior. Perquè és ahí on les coses que no sóm capaços d'assimilar es converteixen en una gran bola de foc. Una bola que no va cap amunt ni cap avall. Una bola estancada en el epicentre del cos. La meua primera cana és la prova més palpable de que les fulles del calendari passen. Dia a dia. Encara que jo, enguany, m'haja plantat al mes de juny. No he sigut capaç de fer-les avançar cap a juliol. Ni cap agost. Em pot la memòria. I comence a no voler recordar.

Així que ara ja tinc una cana. I les canes soles senten bé als homens, que es transformen en interessants amb elles. En tios atractius. Damunt.

Al menys em queda el consol de saber que encara no m'ha ixit cap queixal de l'enteniment. Perquè jo diria que això és bo, no?