Fi del parèntesi

He perdut el compte dels dies que fa que vaig ixir per última vegada de ta casa, de l'única casa que ha sigut teua en realitat i que un dia també va ser meua. Nostra. Fins i tot, hi ha moments en què crec haver perdut el compte dels anys que han passat des d'aquell moment. En fa molts. O molt pocs. No ho sé encara. Sé massa poques coses des que vaig ixir per a no tornar mai més d'aquella casa on sempre entrava a poc a poc per què Bi no se'ns escapara. M'he quedat sense certeses des que sé que no estàs darrere d'alguna porta, esperant la meua arribada. Fent ja no recorde què.

Siga com siga com s'hagen comportat les manetes del rellotge en tot este temps, siga el que siga el que hages fet tu, o el que haja fet jo -si és que sé què he estat fent-, encara recorde moltes coses d'aquell moment a ta casa, per moments nostra, en què tu començaves a ser tu de nou i en què jo començava a a ser una altra jo: una jo sense tu. Perquè ho pense ara, després de tants dies i tants anys, i no sé si encara érem nosaltres els que vam seure per última vegada en aquella taula, cara a cara, una posició extranya per a la nostra història pot ser perquè la nostra història ja s'havia acabat. Almenys per a tu. Per a mi va continuar molts dies més. Molts anys més. Pot ser, en el fons, continue sempre. Açò tampoc ho sé. Però així, asseguts l'un davant de l'altre, va ser com em vas dir que no sabies què t'havia passat. Que pot ser mai ho sabries. Ara estic segura que, després de tants dies i de tans anys, continues sense saber-ho. És l'única certesa que tinc, i per una senzilla raó: mai no t'ho hauràs preguntat. Però tranquil: ja ho he fet jo per tu i per mi. Sense èxit: jo tampoc he trobat cap resposta.

Quan es va acabar la conversa i vaig ixir de ta casa, em vaig deixar una cosa dins: el cor. No el vaig oblidar: és que s'havia trencat en trocets tant xicotets que no els vaig poder arreplegar de terra. Pot ser per això, quan vaig agarrar el pom de la porta per a tancar-la per última vegada, vaig notar, o vaig voler notar, que algú tirava d'ella en sentit inverse. Mai eixa porta va pesar tant com aquell últim dia... En realitat, però, ningú estava intentant obrir-la, així que vaig cridar l'ascensor, em vaig mirar per última vegada en un espill que havia reflexat tanta felicitat al llarg d'un any i que ara em retornava el principi d'un buit inabastable,  i vaig ixir definitivament d'eixa casa en un carrer amb nom de revolucionaris en què tu i jo vam començar fent l'amor i vam acabar declarant-nos la guerra. Havia segut una història gran. Pot ser per això continua sent una història. Una història que en aquell moment anava dins de la borsa de Zara en què vas clavar els meus pijames. Una borsa ordinària per a un amor extraordinari. Va ser l'única cosa que em vaig endur de ta casa. I de la nostra història: saps ben bé que ho vaig donar tot. Fins i tot no vaig voler dur-me aquell barnús que em vas regalar. No va ser un acte de despreci: va ser un acte de supervivència. No volia més records. De fet, els pijames han estat durant tot este temps, durant estos incontables dies i anys, al maleter del meu cotxe. Allí els vaig deixar aquell dia i allí es van quedar. No he tingut forces des d'aleshores per enfrontar-me a ells. Per seure cara a cara amb la història que anaven a contar-me.

Fins a hui. Hui, per fi, els he tret d'un oblit de cartró pedra. No és que ara em sobren les forces; és que comencen a sobrar-me els sentiments. Per això hui m'he decidit i els he rescatat. I ho he fet amb tanta gana que, quan he sigut conscient, me n'he adonat que estava apretant-los contra mi. Abraçant-los. Retrobant-me amb ells com qui es retroba amb un vell amic. Reconec que també els he olorat. I m'alegre que ja no facen olor a tu. A la jo que era quan estava amb tu. Sols olen a temps, a llibre envellit i oblidat en alguna prestatgeria. I, a més, s'havien plenat de sorra, de la sorra de les poques platges que he visitat des que vaig ixir de ta casa per última vegada. El temps és sorra escapant-se de les mans però ahí, en eixa borsa de Zara ja arrugada i vella, se n'havia acumulat un poc. O un molt. De fet, els pijames han engroguit, com la nostra història, i tenen marques d'haver estat molt temps plegats de la mateixa manera. No sé si eixes senyals tindran ja remei. Com les marques que va deixar esta història en mi, però que, en dies com el de hui, semblen notar-se un poc menys. No sé si perquè han cicatritzat o perquè ja s'han mimetitzat amb la meua pell. Perquè hui, per fi, he agafat la borsa que tu em vas donar aquell dia tan trist, he tret els pijames, i els he anat desplegant a poc a poc. Exactament a l'inversa de com tu ho devies fer aleshores. Com un nombre cap-i-cua, completant un parèntesi que acabe per tancar aquell principi de final que tu vas obrir aquell dia. O, almenys, intentant-ho. Perquè quan he tret els pijames de la borsa i he començat a desplegar-los, no he pogut evitar pensar en com de mal se te dóna lo de doblar la roba, i m'he somrigut pensant en què, també en això, eres un desastre. I no sé si eixe somriure és bo o roïn. Açò, desgraciadament, tampoc ho sé.

Habitació 111

                                                                                                                                    Vaig prometre que t'escriuria alguna cosa...

Es van besar amb els ulls tancats. Ell, per no veure el present. Ella, per no mirar cap el passat.

Però, a l'obrir-los, cap dels dos tenia un futur que oferir. 

Cada vegada que ens (re)encontrem...

... jo et perdone la vida. I tu intentes tornar-me-la, després de tant de temps d'haver-me-la furtat.

Necessitats, II

-"Fes-me algo que s'assemble a l'amor..."- li va dir ella mentre agafava la mà del nou desconegut i el guiava suaument cap a la seua habitació.

Exercici de desamor

Estimat amor,

M'amague darrere d'estes línies, amb el mateix valor del guerrer abans d'entrar al seu últim combat, per a dir-te adéu. Per a demanar-te que no murmures més el meu nom, xiquet, perquè des de hui es dissoldrà en l'eco. Per a demanar-te que no em busques més a palpentes perquè jo ja no estaré esperant-te, mirant impacient eixa porta que sempre vaig deixar entreoberta per a que pugueres entrar i ixir de la meua vida quasi sense demanar permís. Després d'esta despedida, sé que caminaré un poc més perduda entre una multitud sense fe de la qual em convertiré en germana siamesa. Que deambularé per un món més inhòspit i cruel, vagant entre una llibertat a la que sé que em condemne hui. Que hauré de caminar sense eixa fletxa indicant el camí correcte de tornada a casa que tu sempre tenies. Però, tanmateix, no vingues a per mi.

I m'amague darrere d'estes línies perquè no sóc capaç de mirar-te als teus ulls tendres mentre me'n vaig. Mentre abandone per covard, sí. En realitat, no tinc el valor de renunciar a tanta bellesa... Per això no sé despedir-me d'altra manera d'aquell primer encontre en aquell assolejat matí de juliol que ens va cegar per a sempre. Del banc d'aquell parc en què vam passar tota una vida xarrant. D'aquelles nits en què agarraves la meua mà, em treies de l'abisme, apuntaves directe al meu cor i em feies volar. Dels hiverns que es van convertir en primaveres al teu costat. No sé anar-me'n d'altra manera que passant de puntetes per tanta felicitat. Amb estes línies covards. Però me'n vaig. I per sempre.

Perquè després van aplegar les decepcions. Les llàgrimes. Els silencis. La impossibilitat d'entendre'ns. O les suficients ganes per a fer-ho. El fred. I la mort sense ressurrecció. Les ferides que no acaben de tancar mai. L'aire que no deixa respirar. El buit. La falta de fe. La paraula que es va quedar sense pronunciar. Oblidar qui vam ser un dia. Perquè aixina acabava, en realitat, cada aparició teua per eixa porta que jo sempre tancava a destemps. Per això me'n vaig. Et deixe ací. Amb el caprici de les teues ales i les teues fletxes. Cec com sempre, però ara al meu plor. Així que no em busques més, amor, perquè encara que la vida siga menys soportable i més lleu sense tu, senc dir-te, estimat Cupido, que a mi ja m'ha caigut la bena: a mi no em compensa tant dolor.

Armageddons

"Esta caída a la que creo que te diriges es de un tipo muy especial, terrible. Al que cae no se le permite ni oír ni sentir que ha llegado al fondo. Sólo sigue cayendo y cayendo. Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles. O que creyeron que su entorno no podía proporcionárselo. Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla. ¿Me sigues?"
El guardián entre el centeno, J.D. Salinger.

Metacognició, I

Ara sé perquè fa temps que ja no forme part d'este poble: jo no sóc de passetjos, sóc de carreres.

Respostes

Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.

Necessitats

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Treure tot alló que amague amb un somriure amb el que enganye a tot el món, fins i tot a mi mateixa. Algo aixina com que encara t'enyore. Que hi ha dies en que este buit és com una ametla amarga, que et desgracia tot el menjar d'abans i el de després. Que, de vegades, et trobe tant a faltar que, jo que m'he quedat sense cap mena de fe en res, torne a resar. I resant, demane que no camines pel mateix carrer pel que jo ho faré. Que el destí et duga lluny. I ràpid. Una desaparició súbita. Zas. O que faça això amb mi. Ja no m'importa tindre una seu fixa perquè en realitat ja no sé on sóc ni qui. Demane que no gires el mateix cantó que jo al mateix temps que jo. Perquè si això passara, i caminarem pel mateix carrer i girarem el mateix cantó al mateix temps, estic segura que no podria soportar eixa petita distància. Que em llençaria cap a tu i, amb tot l'enyor i el buit i l'amargor que duc a dins i que arrastre com si fóra una pesada bola de presonera en llibertat condicional, ploraria desconsoladament mentre començaria a resar amb la fe renovada. I, abraçada a tu, demanaria que eixe moment es tornara en poesia, després de tanta narrativa barata i pàgina en blanc en la que visc des que te'n vas anar, i que una enfiladissa cresquera al nostre voltant mentre les ferides que no curen mai, tantes ferides com inhalacions que faig cada dia sense tu, anaren, per fi, cicatritzant.

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Perquè el silenci tampoc m'ajuda. Però me n'adone que el que necessite no és traure al carrer tota la brossa que tinc dins de casa. El que necessite, en realitat, desgraciada de mi, es eixe abraç etern amb tu que ja mai tindré.

Per a tu; per a mi

Feliç no-aniversari.

Perdone vosté...

... però jo no sóc jo i les meues circumstàncies. Jo sols sóc jo quan aconseguisc deixar-les enrere.

Açò sí que és un post d'amor, xe

La primera vegada que et vaig vore vaig tardar en acostar-me. Semblaves tant distreta amb totes les possibilitats que t'envoltaven que quasi ni et vas fixar en què jo també hi era entre elles. Però, de sobte, per un impuls que alguns anomenarien destí i que jo simplement atribuïsc a una valentia escasa en mi, em vaig decidir. Vaig ixir del racó dels potencials on em guaria. I vaig anar cap a tu. Indecís. Temerós. Buscant, d'una forma quasi infantil, alguna cosa. Sense saber exactament què. No tenia referents per contestar eixa pregunta. Però ahi estava jo. Davant, per fi, de tu. I tu, per fi, em vas vore. I em vas vore guapo... I, en eixe moment, en eixe instant d'aquella vesprada d'un novembre en què floria la felicitat per tot arreu, em vas triar a mi. A mi d'entre tots. A mi d'entre tot.

Des d'aleshores, no s'hem separat mai. O quasi mai. De vegades, t'he deixat marxar per a que et trobares fora d'esta casa en què sé que un dia et vas perdre. Sincerament: sempre he tractat d'impedir-ho. De vegades, recluint-me, incrèdul, en una habitació. I asomant-me tímidament per la porta. Pensant que si mire com te'n vas sense quasi mirar possiblement marxes sense quasi marxar. Perquè no m'agrada la soledat. Contra tot pronòstic. I encara que de vegades desaparega en nous amagatalls i a tu et semble que jo també necessite un temps per a mi. Fins i tot, en eixos moments, continue estant al teu costat. Sentint-te. Com rius uns dies. Com plores, d'altres. Com els acabes tots callada. Evidenciant un buit amb nom i cognoms que jo tracte de silenciar amb el meu runrun de sempre. I, quan arriba la nit, m'arraulisc al teu costat. Sota el nòrdic els dies de neu. I deixe que trenques el silenci en què romanem tu i jo amb la pregunta sense resposta de totes les nits. Que m'abraces. Que em rasques com tu saps sols per a que sàpia que no estic soles en este món tant extrany. Jo, a canvi, et desperte a meitat nit. Perseguisc els teus peus. Et parle en llenguatge gatuno. O lluite contre els monstres i les restes del teu naufragi. Sols per a que sàpies que tu tampoc estàs soles en este món tant extrany.

Coses com estes que passen en dies com estos

Mentiria si diguera que, des que te'n vas anar, no han passat coses en la meua vida. També mentiria si diguera que han aconseguit plenar el buit que vas deixar. De vegades, fins i tot, les coses que m'han passat en este temps han fet un poc més gran eixe forat. Perquè han fet més patent una absència que no té billet de tornada. Sense consol al principi. Ni al final. Però m'han passat coses. M'he reiventat en tres països diferents. En un d'ells he plorat sota la dutxa mentre l'aigua em netejava la sorra per fora i la sang per dins. En altre he tractat sincerament d'oblidar-te compartint un aire irrespirable amb més de mil milions de persones. En l'últim et vaig cedir, derrotada, l'espai dels meus somnis mentre, en la vida real, tractava que l'entorn que em rodejava, immaculat i alhora salvatge com cap altre, em deixara sense nits. També he viatjat al meu continent interior. I allí he instalat una tenda campanya de tela impermeable i ignífuga per tractar de no patir mai més. M'he posat el teu pijama un divendres a les vuit de la vesprada i no me l'he llevat fins seixanta hores després. He caminat amb ell per carrers matiners on no em coneixia ningú. He compartit homens en habitacions de números cap-i-cues. He besat i he plorat. Tot al mateix temps. Amb el mateix home. I vàries voltes. He tractat de tornar a estimar. Però he reconegut la meua errada a temps. He anat a juí. Per partida doble. I m'han condemnat a una llibertat que ofega. He deixat de ballar per una causa major. Que és el mateix que dir que he deixat de ser feliç. Però, a canvi, m'he convertit en un peix d'escames delicades. He plenat de flors ma casa. La cuina. La meua habitació. I, fins i tot, el meu cabell. He estampat el meu cotxe contra uns bolardos. He caigut d'un cavall. D'una bici. Dels braços d'un amic. I he continuat alçant-me. He fet noves amistats a partir de les velles. A aquelles que van vindre de places de color comunista, les vaig guiar per carrers plens de tarongers. He représ el cordó umbilical com a font d'alimentació emocional. Però ara crec un poc menys en les relacions personals. He despedit al millor amic de la meua germana: un gos. He aprés a ser la mare soltera del millor gat del món. He pensat seriosament en la possibilitat de que jo no siga mai una dona d'anells. Fins i tot, he acabat trobant el de coco que creia perdut davall d'un llit ple de restes d'una vida paral.lela. I he decidit posar-me-lo en el dit amb el nom més bonic de tots: el dit-cor. Preparada per a alçar-lo un dia d'estos i fer-li la peineta al teu record. Un dia d'estos en el que em passen coses com estes.

D'anells i altres mentides

No sóc una dona d'anells. Ara que ho pense, crec que ho he sabut des de sempre i no sé a què m'he empenyat en dur-ne un. El d'or que la tia rica de la familia em va regalar per la comunió em venia xicotet. Però mai el vaig fer engrandir i em va deixar el dit sense circulació en els moments crucials de la infantesa: l'estiu, les carreres al carrer i les vesprades de cels de taronjers. El de plata que em vaig comprar per a demostrar-me que jo també era com les demés es va esvarar del dit una nit de festa i, quan el vaig poder recuperar, mai ja va ser el mateix. Anys més tard, al meu cor li va passar el mateix en una altra nit de festa: algú li va destrossar la forma originària. I dubte que alguna vegada torne al seu estat primigeni. Després van vindre els anells de coco. Me'ls vaig comprar per a demostrar-me que jo no era com les demés. Però els vaig perdre tots. Alguns jo soles. Altres, amb l'ajuda del gat. Sospite que l'últim es va convertir en una pilota de futbol de primera divisió en la lliga gatuna i ara està baix de la nevera. Però no tinc ganes de traure-lo d'ahi. Ni de buscar-lo. Jugue massa amb els anells per pendre-me-los seriosament. Els canvie cada cinc minuts de dit. I me'ls lleve quan he d'escriure. Quan em banye en el mar. Quan dorm en un llit que es va eixamplar i es va plenar de portes d'entrada l'infern el dia que te'n vas anar. Tampoc el llit ha tornat a la seua forma originària. En realitat, crec que tinc massa paperetes per perdre els anells de manera irremediable. Però tant me fa. Per fi me n'he adonat que no sóc una dona d'anells. Perquè la meua mà és més meua sense necessitat de demostrar possessions. La nuesa de la meua pell conta més històries que envoltada per un cercle màgic. I soles serà d'algú quan me l'agarren ben fort per a no soltar-la després. Serà d'algú aleshores sense artificis ni etiquetes socials que creen borses de marginació sentimental. I, sobre tot, ho serà sense remei. Perquè pot ser eixe va ser el meu problema amb tu: donar-te la mà, i tot el que anava amb ella, tan fàcilment.

Onomatopeies, I

La meua nana: el teu runrun.