Hui m'he posat el vestit que em vas llevar fa un any en aquella nit en què vaig renàixer. I li he preguntat si se'n recorda de tu. Si se'n recorda de com va anar caent poc a poc dels meus muscles. Suaument. Com quan em besaves sense avidesa. Li he preguntat si se'n recorda de que el va véncer la pell. La meua pell contra la teua. De que el vam oblidar tota la nit arraconat en l'habitació. De que, malgrat això, era el teu vestit preferit. De que aconseguia que em mirares com si els meus ulls foren ta casa. Com si hagueres estat esperant tota la teua vida a que apareguera. Sols per a tornar-me a besar. I per a tornar-me-lo a llevar.
Però el vestit no et recorda.
Tampoc et recorda el sofà del comedor que et rebia de nit i et despedia de dia. Ni la gerra d'aigua que sempre agafaves abans de refugiar-nos en la nostra particular talaia. Tampoc sembla recordar-te la part del meu llit que sempre durà el teu nom per molts que l'ocupen després. Abans preguntava per tu. Ara ja no et recorda. Ni els quatre espills del rebedor en els quals et miraves abans de tornar a la realitat i, en una mostra de coqueteria masculina que em sorprenia en tu, t'arreglaves més mal que bé els cabells. Els quatre espills que van presenciar la nostra despedida. I la despedida de la despedida. I la despedida de la despedida de la despedida. Ni tan siquiera la porta, que va ser la que et va dir l'últim adéu que les llàgrimes m'impedien pronunciar, se'n recorda ja de tu.
Sols jo me'n recorde encara de tu. També en això m'he quedat soles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada