Temps que mor

La velocitat és una mesura matemàtica. L'espai també, encara que la distància entre dos punts no sempre és un número. Perquè de vegades eixa distància és, simplement, més gran de la que voldries. De vegades deu centímetres són un kilòmetre llum. Però on els científics van derrapar que ni Fernando Alonso va ser amb el temps. I, per a dissimular, es van inventar els rellotges de sol. Els d'arena. Els de corda. I finalment, els digitals amb calculadora incluïda. Que era el que tots voliem com a regal de comunió. Sabien lo que feien els inventors de rellotges. Estaven posant a l'abast de tots la medició del temps. Però sols ho feien per a dissimular el fet que el temps és personal i intransferible. Com els carnets d'identitat. Per això no valen sistemes universals de medició amb el temps. Perquè no hi ha rasadora més maleable. Perquè el temps és literatura. I ja poden empenyar-se els de ciències.

És per això que hi ha minuts interminables. O minuts eterns. És per això que hi ha hores del passat que estan incrustades en les presents. És per això que hi ha dies que semblen no passar. I, sobre tot, nits. Que hi ha dies que s'esfumen massa pronte. Temps que s'estanca i que fa pudor. Com l'aigua que no mou. Temps que vola mentre et creixen les ales. Temps que no aplega. Temps malbaratat. Guanyat. Espés com la xocolata. Passat com l'únic arròs que sé fer. És per això que existeix un estiu que va ser el millor de les nostres vides. O els dies closca. Hores en les que l'univers eclosiona. Hores que passen sense pena ni glòria. I éstes sempre són massa. L'hora zero. El minut zero. El segon zero.

I és que no hi ha relativitat més gran que la del temps. Ni possessió més valorada. Ni possibilitat més infinita que la del dia per encetar. Ni manifestació més clara del que sóm. Eres les hores que perds davant del youtube. I tan feliç. Però sempre hi ha temps per a tot fins que aplega el dia en què deixa d'haver-lo. Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge batega. Fins que les piles deixen de funcionar. I ja pots besar lentament, ja. Que els amors sempre acaben morint. És l'única cosa en què els done la raó als de ciències. En què, al final, tot, absolutament tot, acaba en el perol. I sense possibilitat de resurrecció.