Sense salvació, o no

No m'agraden els covards. Puc suportar, això sí, els dubtosos. La vida és, la veritat siga dita, un gran dubte, des del principi fins el final. D'on venim? On anem a parar, si és que anem enlloc? La vida és l'elogi del dubte. Per això cal valentia. La valentia per viure. I per tractar de trobar, i afrontar, les respostes. La valentia de perdre i de donar-li l'enhorabona a qui t'ha abatut. La valentia de guanyar i d'alçar els braços per celebrar-ho com cal. La valentia per decidir que, acabes com acabes, has de jugar. Per això mateix odie els covards. Perquè en la vida no val la prudència. No val la mitja. La vida és el tot. És la locura. Fora d’ella soles està el manicomi del no-res.

Durant molt de temps he sigut covarda. No m'he odiat, però he sigut covarda. Sempre he necessitat d'un flotador. El mar em feia respecte si no podia 'tupar'. Fins i tot ni els manguitos em convencien. No era fàcil no ofegar-se amb eixos bíceps de plàstic. O algú ho ha conseguit? Hi havia que moure's, clar. Hi havia que estar en constant moviment per no tastar aigua salada. I menejar-se és, moltes vegades, el més difícil de fer. Els covards, de fet, esperen que la vida es moga per ella mateixa. Confien en la rotació i la traslació. Els valents la mouen ells.

Però ara note que he deixat enrere la covardia. No sé quan va la vaig abandonar. Ni com. Ni perquè. Va ser un adéu sense explicacions, un adéu descortés. Pero s'ho mereixia. Supose que, senzillament, un dia em vaig adonar que estava preparada per a actuar. I la covardia em retenia a la grada. Supose que un dia em vaig adonar que jo també estava preparada per als aplaudiments. O per a les tomatades. Supose que un dia vaig perdre la por a l'escenari. Que m'havia cansat de ser públic: a partir d'aquell moment anava a ser protagonista. Al menys, protagonista de la meua vida. No hi hauria covardia mai més. Optava pel tot. Per la locura. Pel susto. Era l'única forma de saber si devia haver triat mort. Perquè eixa opció sempre la tindré.

Moraleja: Un cantant el nom del qual no citaré per evitar represàlies deia que viure és el més perillós que té la vida. Pot ser haja de ser condemnat a l'horca, però té tota la raó. Penseu-ho. El més perillós no són les baixes. Ni les ferides que fan mal amb cada canvi d'estació. Ni tan siquiera els possibles atacs des de la rereguarda. La vida és més que això: la vida és el camp de batalla en tot el seu conjunt. I ahí no es fa altra cosa que batallar. Així que, ara, si voleu alguna cosa de mi, haureu de buscar-me al món dels valents. Sóc la que crida: "A las barricadaaaaaaaaaaaas!". Em sentiu?

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin suelo
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti, No te salves