Els diumenges són el que som. I no hi ha axioma més irrefutable que eixe. Perdem massa temps en presentacions i definicions. A la pròxima persona que conega, el primer que li preguntaré serà: "Tu què fas els diumenges?" Com aquella rateta presumida que investigava si els ratolins que la rondaven dormien per la nit o, pel contrari, es dedicaven a roncar. I si m'agrada la resposta, tal volta m'interesse saber el seu nom.
Pas per pas. Hi ha, per exemple, qui dedica el dia del descans oficial per a tragar-se tot el futbol possible. El que tiren per la tele i el de Caramanxel. El de la cervesa, les pipes, els insults i la gorra al cap. Per a ells, el dia del senyor és el del senyor.... Ronaldinho, clar!!! Hi ha qui el passa en el camp: fa la ruta del col.lesterol amb les veïnes o se'n va a Sant Antoni a rostir, a jugar a cartes i a sestejar baix d'un pi amb el gorro de la felicitat que es posa per a tapar una calva per la que asoma la maduresa. També hi ha qui opta per la versió platja i, aleshores, estira l'hamaca entre els peus d'uno de Madrid i el cap d'altre d' Almoïnes i s'arrebossa de sorra i sal només pel plaer d'esperar el segon de silenci en què podrà escoltar el so de les ones. Hi ha qui aprofita els diumenges per estudiar, per plaer o per obligació; qui dóna la volta als ponts mentre la seua vida va girant en espiral cap a un punt finit; qui els dedica al cinema; qui va del llit al sofà i del sofà al llit; qui els consagra, setmana rere setmana, a la ressaca i a la lleial amistad del vàter que no encontra en la barra del bar. Els diumenges són els dies de l'evasió, de les il.lusions, dels somnis. Però també són els dies del fracàs, de l'arrepentiment, de la mirada que rebota una i altra volta contra la paret. Són els millors dies de la setmana. O els pitjors.
Per a mi, els diumenges són els dies d'obrir els ulls a la primera claror i veure que dorms al meu costat. De comprovar que no ho he somniat. Són els dies del primer café per a dos a les dos i dels espaguetis, també per a dos, a les sis. Són els dies de construir el món perfecte amb paraules. Són els dies de besar-te sense tregua ni guerra i de fer-te l'amor. Són els dies per a volar en la tercera dimensió. I no entenc altra forma de viure-los.
Llàstima que també siguen els dies en què enyore tant tot açò...
3 comentaris:
Estic d'acord amb tu,tots hem tingut dumenges de molta classe, pero lo gracios es quan estem a dimecres i ja comenses a planejar el que faras el dumenge pa quan arribe no fer res del que habies pensat,perque el teu colega tha deixat penjada,etc..sobretot perque pa aprofitar el dia deuries d'alsarte un poc mes prontet i clar...a vore qui es el xulo!
siguen com siguen els dumenges per favor!!que no desapareguen mai!!!perque igual que hi han dumenges roins ni han de molt bons!i soles pel fet de que no tinc que currar m'alse ja contenta,encara que no tinga plans sempre em puc quedar a acasa miran pelis que aixo em mola i mai tinc temps a fer!
Ai anónimo, què seria de les nostres setmanes sense la il.lusió de que el proper diumenge, esta volta sí, la meua mirada es diluesca en la teua... I, mexonet, és que si no xarrares tant per les nits tendries més temps per a vore pel.lícules. Així q ja saps: ni pío i encara't al dvd!!
Publica un comentari a l'entrada